Cinc dies abans de l’any nou nepalès, jo (Surendra, director del centre de Bhimphedi Balmandir) vaig anar, acompanyat del Kamal (un dels nens més grans) a l’Oficina Central de Naxal Children’s Home, per anar a recollir nous nens que acolliríem a la casa de Bhimphedi. Cada any, els més grans surten de Balmandir després d’acabar l’educació secundària obligatòria i alguns nens petits arriben per començar una vida nova i millor.
Aquest any quatre noies anaven a ser traslladades a la casa de nens de Bhimphedi. Després de completar el treball administratiu i recollir tots els documents necessaris de les noies, vam acudir a la casa dels nens, on les noies ja estàven preparades per traslladar-se.
A les 2 de la tarda, tots sis vam sortir de Naxal per anar a Balkhu, on surten els jeeps per anar a Bhimphedi. La Rojina Magar, la Bishika Balika, la Binisha Khadka i la Grishma Magar estaven parlant molt amb el Kamal i amb mi, ens explicàven sobre la seva escola i una de les noies, la Grishma, ens deia “Jo de gran seré metge”. Al cap d’una estona, ens vam adonar que les noies ni tan sols sabien que anaven a viure en un lloc nou, sinó que pensaven que anaven a l’hospital, no sabien que viatjaven a Bhimphedi! Tot i que es van posar una mica tristes per sortir de la seva antiga escola, estaven també emocionades de trobar-se amb vells amics (nens que van venir a Bhimphedi l’any passat) i que Bhimphedi fos una molt bona llar amb molt de lloc per a jugar i una pila de nous bons amics.
A Balkhu vam tenir temps per prendre un berenar i fruita i fins i tot fer una migdiada a l’estació de jeeps. Després de més de dues hores, vam poder sortir en un jeep a Bhimphedi. Al cap d’una estona, totes les noies dormien.
A Bhimphedi tots els nens i cuidadors de la casa d’acolliment estaven molt emocionats i impacients per conèixer els nous membres de la família. Però el viatge dura més de tres hores, de manera que havien de tenir paciència.
A les 19.30 vam arribar al Gadi (a mitja hora de Balmandir però des d’on ja hi ha bones vistes de Bhimphedi). Després de sopar, vaig poder mostrar a les nenes tots els llums de la zona de Balmandir i explicar-los moltes històries sobre Balmandir per mantenir-les despertes fins a l’arribada. Però potser no va ser gaire bona idea perquè abans d’arribar, la Bishika va dir “estic marejada!” i abans de poder-la moure a prop de la finestra, va vomitar per tots els seients. Vam haver de parar el jeep i netejar.
Vam arribar a Bhimphedi a les 20h i alguns dels nens més grans de Balmandir ens esperaven a l’estació. Els nens grans van portar a les nenes, esgotades del viatge, a l’esquena mentre em preguntaven si eren nois o noies a causa del seu cabell curt i roba de noi que portaven.
En 5 minuts vam arribar a Balmandir tots els nens i el personal de Balmandir es van reunir per donar-los la benvinguda. Tothom estava molt emocionat i feien molt soroll, les noves xiquetes també estaven molt contentes de la benvinguda. Tothom els preguntava els seus noms. Finalment tots els nens van anar al llit i les nenes noves i vells van seguir parlant fins que es van adormir. Jo també vaig anar al meu llit.
Aquesta ha estat la meva segona experiència de portar nens de NCO a Bhimphedi. L’any passat vam portar a sis nens petits. Han estat dos moments realment especials i mai els oblidaré.
